Mirada de gel
Sec al terra del balcó amb l’esquena recolzada a la paret, i miro com passa la gent. Gent que puja, gent que baixa. Gent amb expressió cansada, altres d’indiferència, altres semblen alegres. Sóc públic discret, i ells actors que no saben que actuen.
De dos carrers més enllà, sempre apareix ella, la mirada de gel. Esquena corbada, pas insegur, cabells blancs i esvalotats, arrugues pronunciades. Amb el puny sempre ben tancat, no en pot caure ni una.
Intento imaginar el seu passat, el seu present i... el seu futur?
Abans d’entrar a la botiga, recompta els cèntims sobre la mà d’innumerables línies.
Surt amb un pot agafat sota el braç. Amb el mateix posat insegur, mirada perduda. Qui sap el que pensa?
Comença a ploure, no em mullo, el balcó del segon em protegeix. Una gota cau galta avall. És calenta, és salada, és meva. Val la pena fer-se gran?
