Sense intenció
Es va posar davant l’ordinador i es va deixar caure a la cadira. Estava a les fosques, com a única il·luminació, la llum de la pantalla i la d’una espelma.
Les espelmes sempre li havien evocat quelcom místic, màgic, que no sabia com definir. Podia passar-se llargues estones mirant com la flama dansava amb el seu alè. Intentava no moure’s, respirar fluix, per no molestar. Com sempre, passar desapercebuda. Però la llum ballarina sabia que ella era allà i en moviment la buscava.
Sonava l’última adquisició musical, volia escoltar-la i buidar-se d’aquelles emocions que començaven a podrir-se-li dins.
Va deixar lliscar els dits damunt el teclat, no les picava amb les dues mans i amb agilitat i energia com era habitual en ella. Ho feia acariciant el teclat amb la mà dreta, com si l’ànima volgués expressar-se suaument al ritme dolç del conjunt de notes.
Escrivia sense mirar el que escrivia, no pretenia delectar a ningú amb el que deia, la seva intenció no era cap altra que l’evasió personal.
