Avui volia dir-te...
Avui, una de les persones que més estimo, fa mig segle. Els anys, que inevitablement passen, li han esculpit arrugues al costat dels ulls, aquests ulls verdosos que a vegades he vist tan tristos, i altres, que acompanyats d’un somriure, omplien de llum l’habitació.
M’agradaria abraçar-te com abans i sentir que amb tu res dolent em podia passar, però la vida, ens ha ensenyat que això no sempre és possible. La vida pot ser injusta, però “ens hem de tirar les coses a l’esquena”. Al llarg del temps he vist com queies, i m’he adonat que no ets la persona forta que creia anys enrera, però ets valenta, i t’has espolsat, t’has aixecat, i has seguit endavant. Has sabut donar-me la força que a vegades m'ha faltat. Ets realment admirable.
Preocupant-te més dels que t’envoltem que de tu. Dedicant-te a nosaltres en cos i ànima sense esperar res a canvi. M’has donat tant, et dec tant! Has estat en tot moment amb mi, aconsellant-me quan creies que m’equivocava, encara que no t’escoltés. “Estem en el mateix vaixell” em dius. Saps com ningú lo tossuda que sóc, i jo ara sé que quasi sempre tens raó, tot i que no t’ho faig saber sovint.
Potser no t’ho dic prou, potser no t’ho demostro prou. Gràcies pel teu amor incondicional! T’estimo mama.
