Van Gogh
Us heu parat mai a reflexionar per què gran part dels artistes de renom han tingut una vida dramàtica? Serà que el dolor, el patiment, la depressió els fa desenvolupar unes habilitats especials per l’art?
Vincent Willem van Gogh fou un d’aquests artistes. Ningú dubta del seu nivell artístic tot i que el valor de les seves obres augmentà un cop mort. Per poc entusiastes de la pintura que podem ser, la majoria de nosaltres té com a mínim dos quadres seus al cap. Però el que no tothom té tan clar és la seva vida.
Va néixer a Groot Zunder (Holanda) el 30 de març de 1853 en una família de classe mitjana. Amb vint anys es trasllada a Londres per a treballar, on pateix la seva primera crisi psíquica, motivada per rebuig sentimental d’una noia de la que s’havia enamorat. Aleshores decideix anar a París i es bolca obsessivament en la religió, descuida el seu aspecte i no para de llegir la Bíblia, fins i tot a la feina! Com tots nosaltres, oi? Evidentment, li acaben obrint la porta per que se’n vagi. Torna a Anglaterra, predica una temporada i dóna classes d’ètica. De nou a Holanda intenta matricular-se a la facultat de Teologia, sense sort.
Prop dels trenta anys comença a decidir convertir-se en un artista professional i es trasllada a Brussel·les per estudiar. El seu germà Theo el comença a ajudar econòmicament. Quan torna, s’enamora apassionadament de la seva cosina i arriba a cremar-se la mà davant la negativa d’aquesta. Està comprovat que lo seu no eren les dones i molt menys les demostracions d’amor!
Després del desengany, es trasllada a La Haia i viu amb una prostituta embarassada que ja té un fill, la qual és model seva en diversos dibuixos. Quan es cansen l’un de l’altre, torna al domicili familiar on inicia la seva producció i el contacte amb altres pintors. Un d’aquests fou Gauguin, amb qui vol fer una societat d’artistes.
Vincent s’instal·la a Arles (sud de França), on a penes té amics, per això anima a Gauguin a que es traslladi amb ell. Davant l’excitació de l’arribada del seu amic decora la casa amb pannells de gira-sols. La convivència no és bona i un dia, després d’haver begut molt, Vincent amenaça a Gauguin de matar-lo amb una navalla. Gauguin marxa espantat a un hotel. Vincent, penedit, no se li acudeix res més que arrancar-se el lòbul de l’orella dreta i li dóna a una puta perquè li porti a Gauguin com a senyal de penediment.
Aquells anys estan marcats per crisis mentals que el porten a ser reclòs en sanatoris, pateix insomni, al·lucinacions, i en diverses ocasions creu que el volen enverinar, i en un atac intenta empassar-se les pintures. Els veïns d’Arles demanen el seu internament i l’anomenen “el boig del pèl roig”. Exactament es desconeix la malaltia que el pintor té, i són moltes les especulacions, però es creu que es podria tractar d’una inestabilitat psíquica de caràcter congènit, accentuada per l’abús de l’alcohol.
Un cop s’assabenta que el seu germà Theo i la seva esposa esperen un fill, per estar més a prop, decideix traslladar-se al nord de França, on copia quadres d’altres artistes ja que té por de pintar a l’aire lliure. El seu nebot neix el 31 de gener de 1890 i rep el mateix nom que ell, Vincent Willen, coincidint amb la venta del seu primer quadre. Un dels 800 quadres en nou anys com a pintor.
Cada cop veu més clar que és una càrrega per al seu germà. Un dia d’estiu, (6 de juliol de 1890) surt a caminar pel camp i es dispara amb un revòlver al pit, torna a la seva habitació, on els metges li emboliquen la ferida però no li extreuen la bala. En Theo, assabentat de la notícia, va a veure’l i passen el dia junts, segons diuen fumant en pipa. Vincent, mor l’endemà, el seu germà sis mesos després. Que dolent és el tabac!
Per què tots els genis són bojos i no tots els bojos són genis?
