Petjades que no s'esborren

Ja fa uns vuit anys que vaig arribar a Barcelona. Un nou món es va obrir davant meu. El meu accent d’interior i expressions que els barcelonins no havien sentit en sa vida em delataven allà on anés.

No sempre rebia de bona gana les gracietes dels nous companys, però vaig acabar introduint-los en la cultura de les terres de secà. El que crec que mai els vaig poder fer entendre és, que d’on vinc, tot i no tenir mar, hi bufa la MARINADA.

La Marinada és un vent que bufa de la banda de mar, tot i que generalment, no s’utilitza a les regions marítimes, sinó a les comarques d’interior, o relativament allunyades del litoral.

Aquest vent, sempre m’ha evocat records càlids de tardes d’estiu, assentada a les escales del jardí de casa de la meva àvia Maria, mentre jugàvem, mentre passejàvem pels camps rossos de blat, mentre ens llegia la seva llibreta de dites i refranys, mentre ens ensenyava a trobar la forma dels núvols amb el moviment del nostre vent...

Hi ha gent que no suporta el vent, a vegades em costa entendre-ho, a mi m’entendreix. Es pot dur un vent a la sang? M’agrada que em toqui a la cara, sembla que m’acariciï, que s’endugui les cabòries amb la seva dansa. El carrer on ella vivia, també es deia, i és diu, així, Carrer Marinada.

I aquí queda el meu petit homenatge a la petjada que ella va deixar a les nostres vides...