La lluna en un cove
Qui no ha sentit mai l’expressió “voler la lluna en un cove”? Diferents són les interpretacions que he llegit, el més segur és perquè, encertadament, les llegendes van essent adaptades pels habitants de cada regió de la manera que més els convé, per tal de captivar els ulls inquiets dels seus infants. No és el mateix, parlar d’algú llunyà en el temps i en l’espai, que parlar d’algú que va trepitjar les mateixes terres per les que passeges.
Geltrunenc o torellonenc, pou o riu. La historia conta que un jove gaudint del bell espectacle que oferia la nit, es va quedar embadalit guaitant l’esplèndida lluna que es reflectia en unes aigües calmades. La seva bellesa, li va fer sorgir l’irrefrenable desig d’apoderar-se d’ella. S’apropà lentament i amb silenci, al seu reflex, per tal de no espantar-la. Enfonsà un cove dins l’aigua poc a poc. Quan l’aigua es va aturar i va adonar-se que la tenia encerclada en el cove, estirà enlaire i amb rapidesa per tal que a la lluna no li donés temps de fugir. La lluna, però, va continuar il·luminant en el mateix lloc plàcidament per sempre més.
En aquesta pàgina he trobat moltes dites relacionades amb la lluna. Però vosaltres sabeu d’on ve l’expressió “estar a la lluna de València”? A veure qui m’ajuda!
