Canvis
S’havia convertit en un ritual. El pis estava buit. Aquelles parets que tant havien vist i que tant amagaven, silencioses i discretes. M’asseia al terra i observava muda. Feia un repàs de la meva arribada i la meva estada. Moments durs i altres dolços.
Per un instant, un calfred em corria pel cos. “Els canvis sempre són per a bé”. Incert, però de cadascun d’ells s’aprèn.
Em costava aixecar-me. Una part de mi m’enclava al passat, i l’altra, m’empenyia a mirar endavant, a l’altra banda de la porta. Tot i ser canvis buscats, esperats, em posaven trista, i no ho podia evitar.
Quan la duresa de la rajola em començava a molestar. M’aixecava i recorria amb el dit les habitacions. Amb els ulls clucs, deia un “adéu” baix i profund. Em girava sense mirar, darrere meu, tancava la porta amb clau i marxava.
Seria aquest el definitiu? La vida m’ha ensenyat que res és definitiu. Indrets que han estat el meu refugi, i a voltes, la meva gàbia. Record precís i amb encís de cada racó.
