Vola
No es tolerava. No volia continuar en aquell cos, en aquella vida en la que no sabia avançar sense donar un pas en fals. Volia desplegar les ales i volar.
Mirà aquell sol esmorteït de la tarda. L’aire li movia els cabells, que havien fugit de la cua, semblava que almenys alguna cosa d’ella podia escapar.
Es tragué les ulleres, que amb el temps havien acabat essent una prolongació de la seva cara, i que a vegades, per algun motiu que desconeixia, no li permetien veure la vida amb prou nitidesa.
Prengué aire. Ja no recordava l’últim cop que l’havia sentit. S’adonà que havia arribat el moment. Les faccions se li relaxaren.
Es mirà les sabates. Gastades de caminar per massa camins de rocs, pensà. La meitat de la sola quedava sense terra ferm. A baix, la única solució. S’inclinà cap endavant amb els braços estesos als costats.
Va volar.
I després... la calma.
