Una injustícia més
Parlar de l’escola inclusiva per tal d’evitar l’exclusió tant escolar com social, és un tema que cap administració d’un estat desenvolupat posa en dubte. Què passa però quan aquests nens/es amb algun tipus de discapaciat es fan adults i han de fer front al món laboral? Es posen els recursos suficients des d’aquesta “comprensiva” administració? Prejudicis, desconeixença, mal paternalisme... surten a la llum segregant la societat i repartint-la com més els hi convè.
Deixeu-me il·lustrar les meves paraules. Noia de 26 anys amb una agudesa visual inferior al 10% deguda a una degeneració de la retina congènita. Dotada al llarg de la seva vida acadèmica de suports tècnics i humans que li han facilitat gaudir d’autonomia en tots els àmbits, arriba a la universitat amb 17 anys. Es diploma en ciències de l’educació amb l’especialitat d’educació especial, als 20 anys.
Aquí comença la seva benvinguda al món laboral. Com tots els joves, ha hagut de fer front a la manca d’experiència i alhora a les reticències i a la ignorància de la gent sobre el que surt de la “normalitat”. Tot i així, apareix la desitjada feina com a mestra itinerant durant dos cursos i mig, movent-se per diferents centres de les comarques barcelonines.
Les ansies de superació la porten a voler-se treure la seva plaça de funcionària del cos de mestres del Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya, sense deixar de treballar. El juny del 2005 ho aconsegueix. Passant a ser funcionària en pràctiques durant el curs escolar 2005/06. Enguany, treballa com a mestra d’educació especial en una escola pública, atenent a alumnes nouvinguts, amb transtorns de conducta, i amb dificultats d’aprenentatge i atenent, també, a petits grups de reforç. Duent a terme una bona feina, i així mateix, fent veure als alumnes normal, allò que la majoria veuen diferent.
En aquest cas “especial” s’han donat irregularitats en tot el procés per part de l'escola, que només veu els inconvenients, i no s'ha molestat a demanar recursos (humans o materials) de suport. Inspecció, per la seva banda, està analitzant tres possibilitats: suspendre-li el període de pràctiques, que treballi únicament en un centre de recursos, o bé, que ho faci amb alumnes amb deficiències visuals com ella.
Perdonin, senyors, si no els entenc, però per sort, els alumnes saben apreciar la seva feina molt millor que vostès, al cap i a la fi, ens han demostrat que el que ells creuen té molt més valor. Només espero que pugui continuar educant a molts més nois i noies, perquè en un futur, encara que sigui llunyà, l'administració, i la societat en general, estigui formada per persones amb valors coherents i que si creuen en l'escola inclusiva.
