Sí, vull?
A tothom li dóna per casar-se! Què bonic voler compartir amb aquells que coneixes el teu amor. I amb aquells que no coneixes, també! Perquè no ens enganyem, a les bodes i va Déu i sa mare. Amics que fa segles dels que no se sap res, companys de feina que es conviden per no quedar malament, parents d’aquells que ni ells saben la relació que tenen amb els nuvis, i ni tan sols la cara que fan...
Anar de bodes és un espectacle que no es pot perdre. Us heu parat a mirar mai la fauna que hi ha als casaments? Senyores velles embotides dins de faixes d’abans de la guerra, i pintades igual que els habitants del campament apache, senyors fent trinxera a la taula d’aperitius, amics borratxos amb la corbata al més pur estil Rambo, nens avorrits, parelles que demostren allò après a les classes de balls de saló...
I quan arriba l’hora de les fotografies cal passar llista, igual que a l’escola! Sempre et trobes amb algun despistat que just el moment que li toca fer un lluiiiiiiiiiisssss ben estupendu amb els nuvis, resulta que la bufeta mana, i està perdut buscant el bany.
I entremig de tanta fauna, aquest diumenge... jo, tota una espècie en perill d’extinció, divina de la muerte amb el meu vestit verd, talment com una oliva. Rellena! Això sí!
