Estrujenempujenbajen
Entro de costat mentre cinc persones més m’empenyen per darrera. Em quedo al mig sense poder-me subjectar enlloc. Rumio.
OPCIÓ A: Poso en pràctica l’equilibri de classes de ioga.
OPCIÓ B: Em recolzo a la motxilla d’aquest xicot.
OCIÓ C: Si caic, ja em plegaran.
Em decanto per l’opció C. Poc assenyada, tenint en compte els temps que corren. Es tanquen les portes després d’un senyal acústic estrident, i comença l’esperat moviment.
Les meves cames lleugerament obertes, la panxa del senyor del darrera, els pits de la senyora del davant, la motxilla del xicot ja esmentat, i l’esquena d’algú de gènere poc definit des del meu camp de visió, m’ajuden a moure’m al ritme del vagó sense arribar a caure.
De sobte sento un pessigolleig desagradable a l’esquena. HORROR! Estic suant com una porca. Miro al voltant. Per sort o per desgràcia, hi ha gent que sua més que jo. Per què punyetes no hi ha aire?
Les cares, de tots ells, van passant per diferents tonalitats fins arribar a ser del mateix color de la línia que recorrem, amb el metro fet forn. El poc espai que em queda per respirar, fa un tuf difícil d’inspirar.
M’apropo a la senyora que ha tingut la genial idea de treure un ventall. Li robo, a pessigades, bocins d’aire. Sembla que així sobrevisc millor al trajecte. De sobte, com si d’un gra de pus es tractés, surto disparada, per la pressió, cap a l’andana esperada. Curiosament, aquí l’aire sembla fred.
Treballem per vostès, disculpin les molèsties.
Molèsties??? que va!!! Tot un plaer.
