Viatge de sentiments
No sé per on començar. Deixeu-me pensar... qualsevol cosa que digui em quedaré curta, o depèn com nyonya.
Podria fer una llista anecdòtica de la meva estada a Hondures.
-Alimentació: Frijoles, arroz, tortillas, i de tant en tant un pollastre poc llustrós dels que voltaven pel carrer.
-Fauna: zancudos, quecos, formigues que piquen, mosques, gossos famèlics i bitxos varis.
-Higiene personal: escassa pel que estic acostumada, poc freqüent (depenent de l’aigua fosca acumulada a la pila) a base de palangana.
-Transport: paila o a falta de paila, las bestias.
Però seria injusta, perquè cauria en tòpics que no defineixen bé el país ni la meva estada allà. Ni la dieta, ni els animalons, ni la manca de dutxa, ni els recorreguts amb pick-up, els he viscut com una cosa horrible, ni molt menys!
Què trist! He viscut tant, i ara no sé com explicar ordenada i coherentment el què em volta pel cap. Mica en mica em vaig situant de nou, i potser mica en mica vagi deixant anar vivències d’aquests dies. No pretenc ser una entrega per fascicles d’aquelles que es fa esperar i després resulta ser un xurro amb potes. Però ara no sóc capaç de transmetre gran cosa, ho tinc per mi, i crec que només és nota amb el somriure dels meus llavis.
Al cap i a la fi, no deixa de ser un viatge, direu. Però els qui han tingut la sort de fer un viatge vivint amb les famílies, compartint diferents problemàtiques socials, i involucrant-se en aspectes educatius, suposo que saben que és un viatge diferent.
Ha estat un retrobament amb mi mateixa, amb un jo que no creia tenir. He tornat amb moltes empremtes, moltes petjades que espero, que perdurin a pesar del temps i la distància, i que l’oblit capritxós no les esborri ni del meu cap ni del meu cor.
Un mes viscut intensament, com mai havia estat capaç de viure. Somriures, mirades sinceres i paraules càlides d’aquells que, tot i les mancances, menys esperen rebre, però el que sí fan és regalar tants instants especials...
