Diari d'estiu
Es diu Chunguito, té uns 8 anys, fa una estona que ens segueix pels camins de l’aldea, juntament amb altres nens i nenes. Són uns camins rocallosos complicats de transitar fins i tot amb les meves xiruques noves.
Quan sortim de casa, la gent ens dedica el millor dels seus bon dies, hi ha quitxalla que ja ens crida pel nom, i algun menut que xiscla un hola españolas que no deixa de fer-nos riure.
Després d’uns dies amb complex de flautista d’Hamelin li pregunto:
-¿Cómo que vinieron?
-Escuché “¡para allá van las españolas!” y me vine a la carrera.
Ell em mira somrient amb uns ulls foscos avellanats, d’un brillant preciós. Li acaricio el cap, i continuem junts.
Al cap d’una estona, ens asseiem a contemplar el paisatge d’un verd intens, amb un cel de cotó fluix que ens envolta. Ells fan el mateix. Es queden al costat sense fer soroll, parlen entre ells tranquil·lament, no volen molestar.
Em giro cap a ells i veig que miren alguna cosa que no sé endevinar què és, i que se’ls hi escapa alguna rialla. És una rialla d’enxampada, però innocent. Els meus alumnes riuen igual. Els nens són nens a tot arreu, a pesar de tot.
-¿Qué les pasó?
-Nada...- mentre continuen el somriure.
-¿Seguro?- no puc evitar riure amb ells tot i no saber de què va.
-Lleva usted unos zapatos muy bonitos.
-Gracias- dic mentre em miro el calçat que m’ha costat uns 60 euros.
Just ho estic dient, el meu somriure es converteix en un somriure trist. Miro els seus peus. Descalços. Els hagués pogut calçar a tots amb molt menys de la meitat del que em van costar les punyeteres xiruques.
