Ulls
No m’agraden els afalacs, em fan sentir incòmoda. Falta de costum, potser. Menys, si fan referència als meus ulls. Aquests ulls petits, amb aparença de semitancats, d’aquest color clar difícil de definir. Verds, blaus, grisos, o cap dels tres, o tots tres amb la barreja d’algun altre que encara no he estat capaç de definir. Sigui com sigui, són clars, i això ho tinc clar, no m’agraden els ulls clars.
Allà, a l’altra banda d’oceà, entre guayabas i bananos, uns ulls grans de menuda, foscos d’aquells que fascinen i atrapen, brillants i vius, amb aspecte sincer, com només els dels infants ho solen ser, em miraven fixament. Un fil de veu em digué:
-Que bonitos son sus ojos.
Jo, que no me’n puc estar:
-Usted no sabe lo que tiene.
Les dues varem somriure. Avui, de cara al mirall, la tovallola només ha deixat a la vista els ulls. Se m’ha escapat el mateix somriure. Continuen sense agradar-me, però ara me’ls miro a través d’uns ulls grans de menuda, foscos d’aquells que fascinen i atrapen, brillants i vius, amb aspecte sincer, com només els dels infants ho solen ser...
