Rellotge de sorra
Esbufega mentre deixa caure el pes mort del seu cos damunt el seient dur i grisós del tren. Està cansat de córrer d’una banda a l’altra com si l’empaités un gran rellotge de sorra que l’avisa que el temps s’està esgotant.
Quan acaba una cosa, se n’afegeix una altra, i una altra, i una altra, i una altra, i una més, a la llista, que sembla no tenir mai fi.
S’afluixa la corbata, es col•loca la cartera damunt les cames, esbufega un cop més, estira la màniga de l’americana cap amunt i mira l’hora en un rellotge de preu escandalós. No es poden tenir tantes responsabilitats, pensa. Els ulls, però, se li dirigeixen sols al passatger d’enfront, que també consulta l’hora, tot i que en un rellotge molt més senzill.
Se’l mira. Pell fosca, com el seu cabell, menut però fort. Va despentinat, amb uns pantalons bruts de guix i pintura. Sembla atabalat, cansat i amb pressa. En el fons tots tenim el mateix, rumia.
Inesperadament, el tren frena amb força. Una sotragada. Una batzegada. Un cop. El rellotge de sorra es trenca. Ja no cal córrer.
