Llàgrimes de cel
Encongida d’espatlles sota la pluja, les seves llàgrimes es barregen amb les del cel. Està cansada de donar giravolts sobre el mateix asfalt brut. Un espiral que l’atrapa per moments en un punt sense sortida. Seu en un racó, fatigada, s’agafa amb força els genolls contra el pit. Tremola. Amaga el cap entre les cames, no vol veure. Com un vailet, creu que si no hi veu no la veuen. Busca refugi en l’escalfor del seu cos fred. Es pregunta on és la porta d’escapament d’una situació que coneix massa bé. Però per més que busqui i rebusqui el pany sembla que s’ha desfet.
