Bus sweet bus
L'ús del transport públic m'introdueix dins uns coneixements i unes experiències inusuals, que em fan, puntualment, distreure dels retards, de les avaries i de la pujada de preus.
Ahir un individu d'edat adulta, amb sobrepès evident, i amb aspecte molt descuidat es va asseure al meu costat mentre viatjava amb bus. Fins aquí, cap raresa. En una ciutat com Barcelona, cada dia et pots creuar, compartir trajecte, o cues inacabables, amb centenars de persones amb característiques iguals o similars.
La peculiaritat d'aquest personatge residia en la seva respiració. I ara direu: segur que el pobre home estava refredat, amb el nas tapat, ple de mocs, respirava fort, ja s'entén amb aquest temps...
Doncs no, roncava despert! Tenia un do. Mentre parlava amb un company seu de trets semblants, la respiració entrava dins la normalitat. Quan callava, i la conversa deixava de ser del seu interès (cosa que va passar la major part de l'estona) entrava en acció la posició standby de ment i també del sistema respiratori.
Amb els anys, quan algú de confiança ronca al teu costat, van apareixent estrategies per no haver de soportar aquests insofribles sons. El cleck cleck amb la llengua, el cop de peu, el carinyo siusplau gira't cap a l'altre costat...
Però no tenia recursos per a un desconegut i que a més estava despert! Vaig decidir discutir-me amb la riallada que estava a punt d'escapar-se de la meva boca, i la vaig distreure mirant la carretera de nit enganxada al vidre.
