Penja
Es va acomiadar amb un fred “adéu”, i al sentir el senyal de que ja no hi havia ningú a l’altra banda, va deixar caure l’auricular, que va ballar penjat pel cordó cargolat, una bona estona. Ben bé com la seva vida.
Quan l’aparell es va aturar, els dubtes l’assaltaren a mà armada. Una espècie d’alliberament amarg l’envaí, i una pressió estranya al pit feia que es sentís la pitjor de les persones.
No tenia clars els motius que l’havien dut a expressar-li els seus sentiments sense censura, com no ho acostumava a fer.
Però ara ja era tard.
Sense un trist “ho sento”.
